viernes, 20 de febrero de 2009

AULLIDO


a A.Pizarnik

Un silencio

gritado en cementerios

donde románticos muertos

pasean sus delirios

al lado de bellas damas

que desconocen

el horror

de la verdad.


Un silencio

gritado en calles polvorientas

donde niños vivos

pasean sus bicicletas rotas

que ignoran

la alegría

de la entereza.


Hubiese querido más que esto

y a la vez nada.

13 comentarios:

òscar dijo...

res de silenci: un aplaudiment ben sonor

zel dijo...

No em fa pas venir ganes d'apludir, més aviat de reflexionar... Txell, que dur!

Anónimo dijo...

Pizarnik y Much, ¿qué más se puede pedir?

Araceli Esteves dijo...

Demoledor ese silencio gritado en cementerios. Me ha encantado el poema, desde el primero al último verso. Un abrazo.
Un petó ben fort.

Tony Amesty dijo...

El silencio en contraste con el cuadro de Much.

Bonita simbiosis.

un saludo

Níyume dijo...

La mezcla de dos artistas colosales y tus palabras, el silencio, los colores hace de esta entrada una experiencia única.
Saludos

Anónimo dijo...

Molt bon poema! Si hom se’l mira com si fos un quadre (cosa que acostumo a fer amb els poemes) de seguida s’adonarà de les simetries entre les dues primeres estrofes. El “silencio gritando” és una magnífica imatge del quadre d’Edward Munch (per cert un quadre que tinc penjat al menjador de casa i que sovint m’inquieta, de vegades no resisteixo mirar-me’l), car Munch no podia pintar sinó un crit silenciós, però igualment intens. M’agrada especialment la simetria dels darrers versos de cada estrofa. Espléndida la inquietant imatge de les “bicicletas rotas”. Un bon poema (així ho sento jo) ha de colpir al final, i aquests dos versos finals on sembla que el crit i el silenci es personifiquen (potser en aquest ordre) és colpidor perquè igualen dos sentiments aparentment oposats (de la mateixa manera que només aparentment crit i silenci s’oposen). I és que som en un món tan ple de crits silenciosos... Una abraçada, Txell.

assumpta dijo...

Un silenci que amaga un crit desesperat, colpidor al seu darrera.
Malauradament n'hi ha massa de situacions en el món, on tenen cabuda aquestes tristes paraules.
Gràcies per fer-nos tocar de peus a terra.

SeaSirens dijo...

Sens dubte, un poema preciós, dedicat a la meva estimada Pizarnik (i Munch).

Molt bonic.

Petons!

res dijo...

el silenci del cementiri provocat per la desgràcia
ha augmentat el nombre de cossos sense vida
els qui han pogut sobreviure
passegen per carrers ombrívols
plens de destrucció
els infants són incapaços de reconèixer les causes
són innocents
salut!

Lluís Bosch dijo...

"Els nens que ignoren l'alegria" és un vers terrible i clarivident, encara que potser massa. La bicicleta trencada com a símbol d'una infància perduda o malbaratada. El drit que comença silenciós i acaba sonor. Un crescendo bellíssim. Més com una música que com una pintura, perquè hi ha una evolució.
Salut!

Carlos Frontera dijo...

Bello homenaje a Pizarnik. Me gustó eso de "un silencio gritado...".

Txell Sales dijo...

ÒSCAR, un aplaudiment per a tu.
ZEL, sí molt dur.
VLAAD, se puede pedir tu comentario.
ELPA, un petó més fort per a tu.
TONI, gracias.
NÍYUME, tus entradas también son una experiencia única.
ALBERT, una anàlisi completa.
ASSUMPTA, gràcies a tu.
SEASIRENS, petons per a tu.
MQ, molts petons.
LLUÍS BOSCH, gràcies per aquesta anàlisi. Una abraçada.
VIAJERO, gracias por pasar por aquí.