Espero que arribi un missatge o que obri el meu fill la porta. Se'm posa la boca torta, quan estic sola.
M'acompanya el Vic Godard i somric.
I si encara no, sempre resta posar els "Sex Pistols".

AGOST

a Lorca

El verd
de la verdura;
la verdor
del puré
-no ho seré,
de poruc...
cap mig cuc-.

El verd
del fum;
l'olor
del verd
sempre
em perd
sempre
em troba
damunt
a sota
la roba
o en les orbes
reflectides
en els coves
o en les fotos
que fa
ma cosineta,
la nineta.

Les energies
amb les tecnologies
no s'expliquen,
ni repiquen
les campanes
dins el mar.

El verd
de les mongetes
tendres,
l'estimo
com Lorca
-cap eixorca nit-.
Al pit,
els poetes
i els amics,
al cor.

L'ANELL RETROBAT

Camines per carreons
poc lluminosos:
perds l'anell.

Deixes que entri
el sol
a la teva cambra.

Surts
a l'encontre
d'uns amics.

Trobes l'anell
i te'l poses.

El bambú et somriu.
Agafes un llapis
el paper terriblement blanc.

Les paraules trenquen aigües
i floreixen els rosers.

Camí de les rutes amigues

al diamant i al satie

L'amiga
la força amiga
cap formiga.
Ni Salvat
ni atzucac
sinó la dels nou anys.
T'ho has d'anar inventant
tot a cada instant.

L'amiga
la força amiga
visita el teu cor
li ensenyes ta casa
li truques
i ho vol.

L'amiga
la força amiga
que no fuig
quan se la crida
per mitjà dels rierols
que s'han convertit
en corrent.

I encara existeix la veu.

Búsqueda

Azulejar
las tinieblas
para no percibir
la oscuridad.

Correr
con esfuerzo
entre los campos
para no claudicar.

Curvar
las rectas
para no estrellarse
contra el muro final.

Empecinarse
en avanzar
entre los campos
sin saber encontrar el mar.

Vislumbrar
aguas cambiantes:
contigo, río,
maravillosamente
puedo andar.

L'eternitat

Cau l’aigua

com encenalls d’un llac

engolits per núvols transparents.

Els vianants

avancen per congosts

i els soldats de la cultura

trepitgen els gorgs.

És el mateix gel líquid

que mullava els arameus.

És el preuat suc dels pagesos

que acarona les llambordes,

que havien estat petjades de beduïns.

Les noces entre el cel i la terra

agermanen els paraigües i les cadires de rodes.

Queden lluny les sirenes

no creades per Magritte.

L’efusió deixa xops

els marquesos, els ducs, els comtes i els patricis.

L’efusió deixa xops

els miserables, els pelacanyes,

els mendicants i els captaires.

És la mateixa pluja

dels cavernícoles, els troglodites,

els del segle XXI

i els que estan a l’atur

i xoquen amb un mur.

Eterna vena de la terra

que venint del cel

l’objectiu mai no erra.

Com diu Josep Carner:

Plou a totes les estacions de França

i el poeta es mulla

sense recança.

EL ARTISTA

Habían espiado con respeto su sueño y descubrieron que no solamente era su indescifrabe fuente de inspiración, sino que eran capítulos desordenados de su propia vida, insondable, taciturna y frágil, que sólo alcanzaba plenitud en el sueño. Cuando el artista lo moldeaba con adjetivos, adverbios, sustantivos, metáforas, comparaciones, hipérboles o epítetos, el sueño alcanzaba una realidad literaria, es decir, palpable.