viernes, 22 de enero de 2010

L'eternitat


Cau l’aigua

com encenalls d’un llac

engolits per núvols transparents.

Els vianants

avancen per congosts

i els soldats de la cultura

trepitgen els gorgs.

És el mateix gel líquid

que mullava els arameus.

És el preuat suc dels pagesos

que acarona les llambordes,

que havien estat petjades de beduïns.

Les noces entre el cel i la terra

agermanen els paraigües i les cadires de rodes.

Queden lluny les sirenes

no creades per Magritte.

L’efusió deixa xops

els marquesos, els ducs, els comtes i els patricis.

L’efusió deixa xops

els miserables, els pelacanyes,

els mendicants i els captaires.

És la mateixa pluja

dels cavernícoles, els troglodites,

els del segle XXI

i els que estan a l’atur

i xoquen amb un mur.

Eterna vena de la terra

que venint del cel

l’objectiu mai no erra.

Com diu Josep Carner:

Plou a totes les estacions de França

i el poeta es mulla

sense recança.

3 comentarios:

Gemma dijo...

És la mateixa pluja
dels cavernícoles, els troglodites,
els del segle XXI
i els que estan a l’atur
i xoquen amb un mur.
Eterna vena de la terra
que venint del cel
l’objectiu mai no erra.

M'ha agradat molt el poema.
Una abraçada, Txell

Araceli Esteves dijo...

Molt bó. A mí també m´ha agradat molt. Quina rentrée...

assumpta dijo...

M'ha agradat molt Txell, ja se't trobava a faltar!

Per cert, veien l'imatge el primer que m'ha vingut al cap i l'he relacionat és amb el llibre d'Albert Sánchez Piñol, La pell freda.

=)