Espero que arribi un missatge o que obri el meu fill la porta. Se'm posa la boca torta, quan estic sola.
M'acompanya el Vic Godard i somric.
I si encara no, sempre resta posar els "Sex Pistols".

AGOST

a Lorca

El verd
de la verdura;
la verdor
del puré
-no ho seré,
de poruc...
cap mig cuc-.

El verd
del fum;
l'olor
del verd
sempre
em perd
sempre
em troba
damunt
a sota
la roba
o en les orbes
reflectides
en els coves
o en les fotos
que fa
ma cosineta,
la nineta.

Les energies
amb les tecnologies
no s'expliquen,
ni repiquen
les campanes
dins el mar.

El verd
de les mongetes
tendres,
l'estimo
com Lorca
-cap eixorca nit-.
Al pit,
els poetes
i els amics,
al cor.

L'ANELL RETROBAT

Camines per carreons
poc lluminosos:
perds l'anell.

Deixes que entri
el sol
a la teva cambra.

Surts
a l'encontre
d'uns amics.

Trobes l'anell
i te'l poses.

El bambú et somriu.
Agafes un llapis
el paper terriblement blanc.

Les paraules trenquen aigües
i floreixen els rosers.

Camí de les rutes amigues

al diamant i al satie

L'amiga
la força amiga
cap formiga.
Ni Salvat
ni atzucac
sinó la dels nou anys.
T'ho has d'anar inventant
tot a cada instant.

L'amiga
la força amiga
visita el teu cor
li ensenyes ta casa
li truques
i ho vol.

L'amiga
la força amiga
que no fuig
quan se la crida
per mitjà dels rierols
que s'han convertit
en corrent.

I encara existeix la veu.

Búsqueda

Azulejar
las tinieblas
para no percibir
la oscuridad.

Correr
con esfuerzo
entre los campos
para no claudicar.

Curvar
las rectas
para no estrellarse
contra el muro final.

Empecinarse
en avanzar
entre los campos
sin saber encontrar el mar.

Vislumbrar
aguas cambiantes:
contigo, río,
maravillosamente
puedo andar.

L'eternitat

Cau l’aigua

com encenalls d’un llac

engolits per núvols transparents.

Els vianants

avancen per congosts

i els soldats de la cultura

trepitgen els gorgs.

És el mateix gel líquid

que mullava els arameus.

És el preuat suc dels pagesos

que acarona les llambordes,

que havien estat petjades de beduïns.

Les noces entre el cel i la terra

agermanen els paraigües i les cadires de rodes.

Queden lluny les sirenes

no creades per Magritte.

L’efusió deixa xops

els marquesos, els ducs, els comtes i els patricis.

L’efusió deixa xops

els miserables, els pelacanyes,

els mendicants i els captaires.

És la mateixa pluja

dels cavernícoles, els troglodites,

els del segle XXI

i els que estan a l’atur

i xoquen amb un mur.

Eterna vena de la terra

que venint del cel

l’objectiu mai no erra.

Com diu Josep Carner:

Plou a totes les estacions de França

i el poeta es mulla

sense recança.

EL ARTISTA

Habían espiado con respeto su sueño y descubrieron que no solamente era su indescifrabe fuente de inspiración, sino que eran capítulos desordenados de su propia vida, insondable, taciturna y frágil, que sólo alcanzaba plenitud en el sueño. Cuando el artista lo moldeaba con adjetivos, adverbios, sustantivos, metáforas, comparaciones, hipérboles o epítetos, el sueño alcanzaba una realidad literaria, es decir, palpable.

PISA

Avions massificats

plens de joves rimats.

Països ja coneguts

però ara deglotits

instant a instant.

Els somriures

l'esperança

lluiten amb

la desorganització

-mai recança-.

El contacte d'un genoll

i les llums llunyanes.

El món dels somnis

val gairebé tant com

la passió.

És cert que no somnien

els morts?

CONFESIÓN

La magia de los almendros,

en el abismo, pueblos,

valles indecisos y coronados de amapolas,

árboles anclados en los topónimos.

Belleza en los castaños, naranjos,

caquis, limoneros, higueras, castaños…

Fantasmas de visigodos, de romanos

beben en la gastada taberna.


Áspera y fuerte, la tierra de las Alpujarras

resiste contra viento y sequeral.

¡Qué fuerza en cada matorral!

¡Qué luz en las cumbres nevadas!


Yo nunca he estado, en las Alpujarras.

FUEGO

Sonó el teléfono adormecedor, tembloroso. Sonia le mostró su herida hermosa y soleada. Jon se extrañó pero dedicó una amplia sonrisa a su pareja. Ella mostraba una vidriosa imagen invisible.
Lejos se escuchaba la ciega guerra inexistente. Se olía una luz oscura, tenebrosa. Las inválidas esclavas flores del jardín eran de color rojizo polar. Sin embargo, ellos nunca salían a pasear. Se entretuvieron, divirtiéndose además, con un libro saltarín y demoníaco.
Se produjo un incendio purificador vital. Se distinguía el cabello de Sonia, enamoradizo e huidizo. Llegó la despedida, espantadiza, enigmática. Segundos más tarde la muerte, amada y conocida; Jon dejó escapar su vida cerrada en su puño. Abrió la mano. Sonia era la mujer negra asesina.

CANT

Les cases, el riu,

Girona,

El cor acompanyat

de la millor companyia.

Els ofecs i la tos

desapareixen

en veure

la fortalesa

del mag.


Les cases, el riu

que s’enduu

maragdes i sirenes

esperances i tragèdies

vida, mort

tot avall.

Mes l’ànim

puja amunt

en veure

la fortalesa

del mag.

PERSECUCIÓN

A Jesús Lizano

Conquistó su albedrío

el mundo transformado en río

le arrebató su periquito impertinente

y el caracol que no respiraba bien.


Cargaba la humanidad sobre sus espaldas:

cadáveres, soldados, usureros,

realidad y belleza.

No era humano ni divino

pero lo perseguía

sin descanso, sin oración

con una magnífica canción

que penetraba en sus oidos

para no abandonarle ni un segundo.

¡Un doctor Hyde en libertad!

Sin azares ni abrazos

sólo con una magnífica canción


Se volvía loco con la canción:

su quimera era hallar el silencio

¡Cómo se le multiplicaban los mundos!

Con el paso del tiempo

descubrió que no podía vivir sin esa canción.

SORRA

A Araceli Esteves

El mar

decorat d'atzavares

acarona la sorre

les petjades.

De qui ha estat l'embranzida?

No te n'has de refiar?

Elogis i clams

per no estar sol.

Engrescar-se

transcriure'n el significat

el taló de fons

obscur i real

com només ho és la crueltat

de saber que les petjades

són d'ell mateix.

SENCILLEZ

Desnuda eres tan simple

que sonrío como un niño

con un globo comprado en una feria.

Desnuda eres tan simple

que lloro como un animal

enjaulado sin espacio para moverse.

Desnuda eres tan simple

que salto de alegría

como si mi cuerpo fuera volátil.

Desnuda eres tan simple

que huyo como hojarasca

a la que persigue el viento.

Desnuda eres tan simple,

pero te empeñas en vestirte

de sarcasmo y de mentira.

TAMPOC NINGÚ NO SABRIA EL MEU DESTÍ

Pujar a trens sense parades

seure entremig de pagesos

que duen cistelles

amb pollastres vius,

fixar la mirada

en un cantant d'òpera,

demanar-li una cigarreta

mentre aquest t'amaga

que ja té xicota.

Gent que escriu

a altra gent

buscant l'ideal,

reflectint

la impossibilitat

de trobar-lo

fora de les paraules.

AULLIDO

a A.Pizarnik

Un silencio

gritado en cementerios

donde románticos muertos

pasean sus delirios

al lado de bellas damas

que desconocen

el horror

de la verdad.

Un silencio

gritado en calles polvorientas

donde niños vivos

pasean sus bicicletas rotas

que ignoran

la alegría

de la entereza.

Hubiese querido más que esto

y a la vez nada.

LA VENUS DEL PARC

No podia aplaudir l’arribada d’un nou dia, ni tan sols dibuixar un somriure o refregar-se els ulls per desfer-se de la son o aclucar-los perquè el sol del migdia no els fes vessar llàgrimes, com passa sempre amb els ulls clars. No aconseguia de córrer amb els peus nus per la gespa del parc: entre les parelles que hi passejaven amorosides, entre la cridòria de la quitxalla, els plataners salvats de llur extinció, els vellets que prenien el sol, la noia que llegia assedegada i àvida un llibre el títol del qual no podia llegir i els gossos que bordaven eixerits passejant els seus amos.
Però cada dia podia sentir com ningú l’aire fresc als pits i entre les cuixes.

PREGÀRIA

Silenci.

Cabells blancs.

De lliri i ciri

perfum brillant.

L'encant del moviment

del ventall.

La mort

no m'és rara.

No em deixis morir

encara.

VIAJE ASTRAL

Al salir a la calle, fragmentos de pintura eran el paisaje. El cielo, lleno de hombres con bombines negros que viajaban por lienzos expresionistas que se fundían con los surrealistas, estaba salpicado por nubecillas grises que se hacían más nítidas al chocar con rosas pálidos que se juntaban con el cielo verdadero. Cada vez me sentía más ligero. El cuerpo no me pesaba y todo yo era esperanza, ávido de seguir andando por aquel paisaje. No me sorprendió encontrar a un anciano de larga barba blanca esperando mi pregunta:
-¿Qué puedo hacer para seguir estando tan bien como hasta ahora?
-Pues…seguir haciendo las cosas como las estás haciendo ahora.
Al volver a casa y entrar en mi cuerpo, tumbado en el sofá, le dije al señor del bombín negro que estaba sentado a mi lado que jamás olvidaría este sueño.

VIATGE

Li semblava

que no tornaria mai

a somriure:

que la vida

era tensa i avorrida.

Els colors

havien deixat d'existir

per a ell.

Les olors

ja no eren

de mel

de confitura.

Els paisatges

mirífics

se li instal.laven

rebels

al cervell.

La pluja

ja no era palpable,

el vent

no li acaronava

els cabells.

De sobte,

un crit de gat negre

li esclatà al cervell

i va tornar

a la realitat.