Cau l’aigua
com encenalls d’un llac
engolits per núvols transparents.
Els vianants
avancen per congosts
i els soldats de la cultura
trepitgen els gorgs.
És el mateix gel líquid
que mullava els arameus.
És el preuat suc dels pagesos
que acarona les llambordes,
que havien estat petjades de beduïns.
Les noces entre el cel i la terra
agermanen els paraigües i les cadires de rodes.
Queden lluny les sirenes
no creades per Magritte.
L’efusió deixa xops
els marquesos, els ducs, els comtes i els patricis.
L’efusió deixa xops
els miserables, els pelacanyes,
els mendicants i els captaires.
És la mateixa pluja
dels cavernícoles, els troglodites,
els del segle XXI
i els que estan a l’atur
i xoquen amb un mur.
Eterna vena de la terra
que venint del cel
l’objectiu mai no erra.
Com diu Josep Carner:
Plou a totes les estacions de França
i el poeta es mulla
sense recança.
com encenalls d’un llac
engolits per núvols transparents.
Els vianants
avancen per congosts
i els soldats de la cultura
trepitgen els gorgs.
És el mateix gel líquid
que mullava els arameus.
És el preuat suc dels pagesos
que acarona les llambordes,
que havien estat petjades de beduïns.
Les noces entre el cel i la terra
agermanen els paraigües i les cadires de rodes.
Queden lluny les sirenes
no creades per Magritte.
L’efusió deixa xops
els marquesos, els ducs, els comtes i els patricis.
L’efusió deixa xops
els miserables, els pelacanyes,
els mendicants i els captaires.
És la mateixa pluja
dels cavernícoles, els troglodites,
els del segle XXI
i els que estan a l’atur
i xoquen amb un mur.
Eterna vena de la terra
que venint del cel
l’objectiu mai no erra.
Com diu Josep Carner:
Plou a totes les estacions de França
i el poeta es mulla
sense recança.
Entradas
