lunes, 19 de enero de 2009

O VE AGONIA O VE MORT


On seria si no haguessis vingut?

Pel món enderrocant tota frontera

o arraulida en un llit mirant enrera.

Ja vist, no sento cap altre llagut.


Sense tu ni feliç ni infeliç era;

ara ja mai no em deixa el negre hàbit.

I el sol, que no té cor, m'observa impàvid.

La lluna, de dol, sap el que m'espera.


O és que sóc jo qui pot triar, ufana,

de sang bategada pel cor, ben roja,

omplir-me i així no morir de gana


o amb el reg de bilis negre esquinçar-me

i reclamar la mort per ser tan boja

de desitjar-te fins a rompre'm l'arma.


arma=ànima

14 comentarios:

Mega dijo...

Sense tu ni feliç ni infeliç era;
ara ja mai no em deixa el negre hàbit.
I el sol, que no té cor, m'observa impàvid.
La lluna, de dol, sap el que m'espera.

Me gustó mucho tu homenaje rimado al amor (y al poeta).
Un abrazo

Vlaad dijo...

creo que el silencio hace eso con todos, y mas en estos tiempos.

Un saludo, y tal vez dos.

Soh dijo...

Me gusta el corpse paint de tu foto del perfil.

TORO SALVAJE dijo...

M'agrada molt.

Quanta passió!!!

Petons.

strongboli dijo...

Osti... Suposo que tots, en un moment de la vida, ens hem de resignar a que un dia o altre toca plegar veles, i acceptar el destí (però millor amb una mica més de bon ànim).
Petons

el pasado que me espera dijo...

Brutal! No tinc paraules.Cada vers es una punyalada de sentiment.

qui sap si... dijo...

Avui tampoc has vingut,
on és aquesta frontera
que sempre em deixa enrere.
Vinc del món del llagut.
d’ on s’escampa el blat a l’era;
i s’escolta el consell de qui du l’hàbit.
Et cerco impàvid.
Sense saber que m'espera.
Vull trobar-te ufana,
cabells enlaire i cara roja,
tota plena de gana
de veure’m i esquinçar-me
la roba com una boja
fent de l’amor l’única arma.

he jugat amb les teves paraules, la rima és teva, la resta també. gràcies

Txell Sales dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Paula dijo...

Un bon sonet i es nota que està dedicat a Ausias March també pel vocabulari.

EL SUEÑO DE GENJI dijo...

Seguir deseando a alguien aunque le haya roto el alma...y ser infeliz hasta en el desespero buscar la muerte, esperarla con los brazos "abiertos"...

Terriblemente bello y cuan desgraciados somos si caemos en ese abismo de la pasión desbordada...Dejamos de ser nosotros mismos.

M'ha agradat molt. Molts petons i fins aviat¡¡

pande... dijo...

Hola!!...

Gracias por tu visita a mi blog, y sobre todo por advertirme de mi fallo con la acentuación, a veces se me escapa algún que otro gazapo, por lo tanto te lo agradezco.

Tienes un buen blog, no puedo seguirte, por lo visto ya he llegado a mi cupo.

Te reitero las gracias y recibe un abrazo.

Maite

Níyume dijo...

M e ha gustado mucho tu espacio, y sobretodo la belleza de tus palabras.
Un abrazo

eva.font dijo...

M'ha semblat genial l'homenatge a l'amor:

és ben veritat que el cor es perd per camins incerts... aquest poema transmet un neguit a l'estòmac i potser el retorn d'una vella esperança que un ja creia gastada.
Per continuar un sempre ha de morir en alguns dels seus mots...

una abraçada

Txell Sales dijo...

MEGA, gràcies.
VLAAD, mejor dos.
SOH, bienvenida.
TORO, besos.
STRONG, ja saps com era l'ànim d'Ausias March, i especialment com més gran es feia.
ELPA, ¿Has llegit o vist "La punyalada"?
QUI SAP QUI; hi has jugat molt bé.
PAUlA, benvinguda.
GENJI, les teves paraules em donen alè per seguir escrivint.
PANDE, gracias.
NÍYUME, un abrazo a ti.
EVA FONT, una abraçada a tu i mercès pel comentari.