viernes, 20 de marzo de 2009

SORRA


A Araceli Esteves



El mar

decorat d'atzavares

acarona la sorre

les petjades.

De qui ha estat l'embranzida?

No te n'has de refiar?

Elogis i clams

per no estar sol.

Engrescar-se

transcriure'n el significat

el taló de fons

obscur i real

com només ho és la crueltat

de saber que les petjades

són d'ell mateix.

6 comentarios:

Ma-Poc dijo...

La foto preciosa i el text també. Sovint estem més sols del que ens pensem...

Vlaad dijo...

Muy linda foto, excelente contraste de colores.

=)

òscar dijo...

el tet no desmereix, ni gota, el text

el pasado que me espera dijo...

Gracies per el poema, es preciós. I m´alegra moltíssim que un conte meu hagi estat tan inspirador.

DKaW_ dijo...

quanta solitud, molt bona la imatge de les propies petjades.

qui sap si... dijo...

Vaig trobar un mar
que duia a un lloc
tot ple d'atzavares,
trepitjava la molla sorra
en sa recerca,
deixant les meves petjades.
El mar aturava l'embranzida?
M’ho semblava,
i em podia refiar?
De sobte sentí clams
mirant per tot arreu,
no podia ser, estava sol.
El so volia engrescar-se
a la frescal vegetació
omplint d’un estrany significat
que no sabia explicar
per arribar al fons,
tornava a mirar tot allò
que no em semblava gens real,
volia sortir i navegar
evitant caure en la crueltat
d’aquest espai aïllat
retrobar les meves petjades
tornar a desfer el camí
i tornar a ser jo mateix.

De nou un joc amb un poema de xtell sales