viernes, 20 de marzo de 2009

SORRA


A Araceli Esteves



El mar

decorat d'atzavares

acarona la sorre

les petjades.

De qui ha estat l'embranzida?

No te n'has de refiar?

Elogis i clams

per no estar sol.

Engrescar-se

transcriure'n el significat

el taló de fons

obscur i real

com només ho és la crueltat

de saber que les petjades

són d'ell mateix.

6 comentarios:

Ma-Poc dijo...

La foto preciosa i el text també. Sovint estem més sols del que ens pensem...

Anónimo dijo...

Muy linda foto, excelente contraste de colores.

=)

òscar dijo...

el tet no desmereix, ni gota, el text

Araceli Esteves dijo...

Gracies per el poema, es preciós. I m´alegra moltíssim que un conte meu hagi estat tan inspirador.

Dani Clemente dijo...

quanta solitud, molt bona la imatge de les propies petjades.

qui sap si... dijo...

Vaig trobar un mar
que duia a un lloc
tot ple d'atzavares,
trepitjava la molla sorra
en sa recerca,
deixant les meves petjades.
El mar aturava l'embranzida?
M’ho semblava,
i em podia refiar?
De sobte sentí clams
mirant per tot arreu,
no podia ser, estava sol.
El so volia engrescar-se
a la frescal vegetació
omplint d’un estrany significat
que no sabia explicar
per arribar al fons,
tornava a mirar tot allò
que no em semblava gens real,
volia sortir i navegar
evitant caure en la crueltat
d’aquest espai aïllat
retrobar les meves petjades
tornar a desfer el camí
i tornar a ser jo mateix.

De nou un joc amb un poema de xtell sales