Per uns ulls tan blaus, he canviat els hàbits.
Per uns instants de pau donava hores
tu que de cop te'n vas; te n'enamores
d'imatges, xarxes de nusos atàvics.
Més m'aconsola el vent entre el fullatge
i la realitat de fer el que vull
de tant en tant; no caure en el trucatge
que t'ha muntat la societat que bull.
Diu: "L'home més fort és el que està més sol",
l'Ibsen. El dèbil es deixa enganyar.
Mai una substància morta valdrà.
Deia: "Qualsevol nit pot sortir el sol",
el Sisa; i que miréssim els estels,
el Rabindranath Tagore. Pels pèls.
Per uns instants de pau donava hores
tu que de cop te'n vas; te n'enamores
d'imatges, xarxes de nusos atàvics.
Més m'aconsola el vent entre el fullatge
i la realitat de fer el que vull
de tant en tant; no caure en el trucatge
que t'ha muntat la societat que bull.
Diu: "L'home més fort és el que està més sol",
l'Ibsen. El dèbil es deixa enganyar.
Mai una substància morta valdrà.
Deia: "Qualsevol nit pot sortir el sol",
el Sisa; i que miréssim els estels,
el Rabindranath Tagore. Pels pèls.
Entradas
12 comentarios:
Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.
I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.
em de fer l'impossible per aconseguir que el temps s'dapti a nosaltres, i no a l'inrevés.
El temps mata...i tant! Boníssim. Quan escrius en català ja es que et superes.Petons
Estic amb en Sisa.
Qualsevol nit pot sortir el sol.
Dono fe.
El temps sempre mata i es queda tan tranquil.
Veuràs com si.
Petons.
Te devuelvo la visita, tarde, lo siento mucho, pero es una de las pegas de tener un blog catatónico...
El tiempo mata, pero Sisa me trae recuerdos de un tiempo que me recuerda que viví, que fui llama y deseo y esperanza. Un tiempo en el que yo también creí, como los jóvenes berlineses desalojados por la realidad, que otro mundo era posible, que una noche de estas podía salir el sol. Y aquí estamos, encerrados con un solo juguete, la palabra. La palabra libertad.
No sé catalán, pero acabo de darme cuenta del poema de Baudelaire que hay en tu portada y no sé si lo has puesto hace mucho o si ya estaba y a mí me ha pasado inadvertido. Es uno de los poemas más grandiosos que he leído nunca. El animal/hombre que roza las nubes pero cuando está en el suelo es el símbolo de la torpeza.
Te alabo el gusto por haber elegido ese poema.
Ser fort o débil, (amb el permís d'Ibsen) es una futilesa davant el pas del temps.
Ni más ni menos: 22. Perfectos y redondos, como algo que solo puede llegar a dibujar una deidad en un día inspirado.
Generalmente las composiciones son los disparadores de los textos, pero a veces funciona al revés.
Gracias por tu comentario en mi blog, te dejo un gran abrazo!
Apa! Quin sonet!
Què dir-te del temps...
Una abraçada
TÉ LA MÀ, colpidor poema, senzill i encertat.
JESÚS M., sí hem de fer l'impossible.
ELPA, gràcies. Sí he decidit anar alternant textos en català i castellà.
TORO, jo també estic amb el Sisa. Petons.
PEDRO, como supongo ya te comenté, yo también estuve con los utópicos jóvenes berlineses antes de la caída del muro, cuando la utopía se había convertido en realidad.
MIGUEL, el final del soneto "Albatros" lo puse hace poco. No es que no te hubieras fijado. Gracias por venir por aquí.
DKaW, sí el temps inexorable...m'agrada que vinguis per aquí.
JAVIER, te dejo un abrazo a ti también. Te he visto en muchos de los blogs que visito. ¡Un torbellino! Bienvenido.
MEGA, una abraçada per a tu també. Molt contenta que hagis passat per aquí.
M'agrada el post, però no hi estic pas d'acord, i ho refuto avant la lettre aquí:
tic i tac i tic i tac... a l'Atles de Partícules
Un petonàs.
Suposo que et refereixes a "El temps mata", doncs és un joc de paraules amb l'expressió "matar el temps". Gràcies per passar per aquí.
Publicar un comentario