Li semblava
que no tornaria mai
a somriure:
que la vida
era tensa i avorrida.
Els colors
havien deixat d'existir
per a ell.
Les olors
ja no eren
de mel
de confitura.
Els paisatges
mirífics
se li instal.laven
rebels
al cervell.
La pluja
ja no era palpable,
el vent
no li acaronava
els cabells.
De sobte,
un crit de gat negre
li esclatà al cervell
i va tornar
a la realitat.
10 comentarios:
És de les poques vegades que veig que la realitat és millor (o igual, com a mínim), que la fantasia. Molt maca.
(Què vol dir mirífics?)
"mirífic" és un adjectiu poètic que vol dir admirable. Gràcies. M'alegro que t'agradi. Em va sortir molt de dins.
Quan la vida es torna tensa i avorrida, sempre está la poesia...
Quina bona definició de realitat com a hiperrealitat.
I què poques vegades passa...
Onírico, pero un viaje al fin y al cabo al tunel del terror.
el somni
era
el gat negre
salut estimada!
Uns versos molt íntims... En aquest cas, millor és el despertar...
Preciós poema, amb una doble realitat.
Si em permets, em quedaré a escoltar-te.
Petons!!
STRONGBOLI, sempre que miro el xat, no hi ets.
ELPA, com ho saps!
MEGA, agraeixo molt les teves visites.
RAÜL, ya lo puedes dar por seguro.
mq, salut, estimat!
GUSPIRA i SEASIRENS, sou molt benvingudes.
Jugava amb el gat assegut
al vell sofà ple de pels.
Passava les estones mortes
acaronant la pell del vell animal
que ronquejava complagut.
Els ulls feien un ball de colors
entre el blau de les parets
i el gris del cel,
entre el blanc brut dels llençols
i en negre net del gat sorrut.
De tant en tant salta el gat
i busca menjar, torna més tard,
i d’un bot jeu a l’entrecuix,
torna el cercle inacabat,
i la roda gira com sempre.
Juga amb el gat assegut
al vell sofà ple de pels...
Publicar un comentario