jueves, 12 de febrero de 2009

LA VENUS DEL PARC


No podia aplaudir l’arribada d’un nou dia, ni tan sols dibuixar un somriure o refregar-se els ulls per desfer-se de la son o aclucar-los perquè el sol del migdia no els fes vessar llàgrimes, com passa sempre amb els ulls clars. No aconseguia de córrer amb els peus nus per la gespa del parc: entre les parelles que hi passejaven amorosides, entre la cridòria de la quitxalla, els plataners salvats de llur extinció, els vellets que prenien el sol, la noia que llegia assedegada i àvida un llibre el títol del qual no podia llegir i els gossos que bordaven eixerits passejant els seus amos.
Però cada dia podia sentir com ningú l’aire fresc als pits i entre les cuixes.

15 comentarios:

Jesús M. Tibau dijo...

moltes gràcies per participar de nou.

Araceli Esteves dijo...

Es un relat preciós Txell. No he llegit els altres que van a consurs pero et ben asseguro que aquest té pinta de guanyador.

Ma-Poc dijo...

En lloc de voler allò que no podem fer, està bé concentrar-se en allò que tenim. Bona visió de la imatge :)!

Anónimo dijo...

Sincedrament, magnífic poema en prosa. Intens en la maera subtil i alhora directa (permeteu-me l'aparent contrasentit) d'expressar el que "aparentment" li manca. Que contrasta amb les aprents virtuts dels éssers que poblen el parc. I un final que no pot qualificar-se sinó de sublim i alhora tan terrenal (permeteu-me la paradoxa). Felicitats pel poema! M'ha suggerit de fer-hi la meva participació fent-ne una imatge en un mirall. Ho provaré.

Anónimo dijo...

Sincera,emt, magnífica poema en prosa. Molt intensa la manera subtil i alhora directa (permeteu-me el contrasentit) d'indicar el que "aparentment" li manca. Que contrasta amb les aparents virtuts dels éssers que volten pel parc. Felicitats pel poema! Em suggereix que puc provar de fer-hi la meva aportació com una imatge en un mirall. Ho provaré!

SeaSirens dijo...

Bonic poema. Espero que si està presentat aun concurs literari, puguis guanyar, perquè bé s'ho mereix.

Molts petons!

Allek dijo...

hola como estas?
pàsaba a dejarte un abrazo...

Anónimo dijo...

He desaparecido un tiempo de este mundo, como siempre por fuerzas mayores. Prometo volver a ganar la regularidad que antes tenía.
Muy linda escultura, y con el catalán sigo teniendo problemas, jaja.

Mucha suerte =)

qui sap si... dijo...

No podria acaronar
les teves galtes
cada matí en despertar-me.
No podria despertar-te
amb un petó,
ni dir-te bon dia estimada.
No podria aixecar-me
per fer-te l’esmorzar
i dur-te’l al llit com t’agrada.
Per això espero cada matinada
no perdré més el cap pel teu amor,
ni deixar-me els braços entre el teu cos
ni perdre les cames per córrer darrere teu.
Torna’m a dir que m’estimes
i les parts que em manquen
em tornaran a créixer
i ser amb tu un amant complert.

Anónimo dijo...

Querida, sólo quería dejarte un besito y un abrazo.
Me quedé admirando tu venus.
Algo entendí.
Besitos.

zel dijo...

Jolines, mira que m'ha costat arribar aquí, Txell!!!
Bé, però ha valgut la pena, ara ja et tinc linkada i bé! Maco el relat, m'ha agradat!

res dijo...

molt bon escrit
m'agrada
salut!!

Txell Sales dijo...

JESÚS M. gràcies a tu per inspirar el text.
ARACELI, m'afalaguen les teves paraules, sobretot, venint d'una escriptora tan bona.
MA-POC, mercès per interpretar el text.
ALBERT, gràcies pel teu sucós comentari o comentaris. El segon és el primer esporgat, però tots dos són interessants. Una abraçada.
SEASIRENS, és un concurs on no guanya un relat sinó que tots els que si presenten tenen puntuació per a un sorteig, però gràcies.
ALLEK, un abrazo para ti también.
VLAAD, me alegro que hayas vuelto. Te debo un comentario pero tú nunca no los contestas en tu blog. No es un reproche pero hace ilusión que lo hagan.
QUI SAP QUI, també escrius poemes que no siguin inspirats en els propis textos dels comentats?
REYES, me alegro de leerte. Un besazo.
ZEL, i al final com hi has arribat? Benvinguda.
mq, salut!

Gemma dijo...

Sí que té pinta de guanyador, com diu l'Araceli.

A mi també m'ha agradat. No es pot tenir tot, què vols, i en certa manera tothom és una mica com aquesta escultura.
Una abraçada

assumpta dijo...

Molt bonic aquest relat. M'ha agradat !