viernes, 14 de noviembre de 2008

Aquells petits éssers


Sovint patia de vertigen. No calia que estigués a dalt de tot de la Sagrada Familia o de la Giralda. Asseguda a la terrasseta dels rosers de la seva casa, Ginebra era atacada pel vertigen i li agafava un neguit indescriptiblement estrany en pensar en la immensitat de l’univers, tant a nivell del microcosmos com del macrocosmos i aquests petits éssers que resistieixen l’obscuritat que els acompanya llargues temporades abans de tornar cap a la llum.
Ginebra patia sovint de vertigen en pensar que cada mitocòndria de cadascuna de les cèl.lules que configuraven el seu cos era un món sencer, com tot el nostre malmès planeta, i l’energia que aconseguia que la cèl.lula pogués respirar provenia de tot l’amor que es donava, sempre que aquest fos superior a l’energia despesa pels conflictes i les guerres.
Sovint patia de vertigen quan, asseguda a la terrasseta dels rosers, Ginebra sentia que probablement el nostre món era en realitat una cèl.lula
–en inacabable meiosi- de les moltes que configuraven un ésser que existia en un altre món. Per tant, s’adonava que s’havia d’aconseguir més amor que guerres per tenir prou energia perquè aquella cèl.lula en concret pogués viure, existir.
Ginebra patia de vertigen quan, en pensar en aquestes idees que us acabo de narrar, s’adonava que travessava un temps amb poc amor per donar perquè amb prou feines n’hi quedava per a ella. S’oblidava que en l’amor, quan més en dónes, més en tens.

No hay comentarios: