PSICOSIS

Era un hospital com els altres, o si més no, això pensava el senyor B. Els llençols inconfundibles dels hospitals, per a tots aquells que hi hagin estat: blancs, amb el nom posat al coixí i a la baixera i al llençol del damunt, indistingibles. Molt planxats i blancs, blancs com només són els llençols d’hospital. Però tenen, entre moltes altres, una característica –anava pensant el senyor B.- indiscutible. És que no tenia amb qui parlar-ne? De sobte, el senyor B. –inútilment- va mirar de tallar aquest camí del seu monòleg interior per pesat i poc interessant, massa lògic i sostenible. La característica comuna –va continuar- dels llençols de tots els hospitals de ciutats i pobles (pocs) és que no fan olor de res.
Com a tots els hospitals, el senyor B. i la resta de malalts havien d’anar a dormir a les deu en punt. Era així i no se’n lliurava ningú. Ell no n’era cap excepció. O sí? Perquè quan arribava aquella hora, el senyor B. començava a patir, li tremolava el cor i sabia que, com cada nit no se’n lliuraria. L’esperava. El visitant nocturn era darrera la porta, esperant que s’apaguessin els llums. Li vetllava el son amb un ganivet lluent a la mà. Volia matar-lo. Ho repetia cada nit i mai no podia veure-li la cara. Això feia que cada dia es despertés més cansat i deprimit. No sabia si tenia pànic, depressió o fòbia. Però ni que fos l’últim que fes en la vida havia d’esbrinar qui era qui volia prendre-li la vida cada nit. El senyor B. no tenia enemics. És més: no n’havia tingut mai. Una nit, es va posar la pastilla que puntualment i diària li donaven sota la llengua i la va amagar entre els blancs llençols. Va esperar llargues hores. Els ulls li pesaven i només veia una llum que entrava per l’escletxa de la finestra. Amb aquesta claror en tenia prou. De sobte, una resplendor l’encegà. El cor li bategava cada cop amb més embranzida. Es va girar un instant i distingí una silueta fosca que l’observava. A la mà, hi portava un objecte lluent: un ganivet.
Per fi, podria veure l’intrús cara a cara. Es desplomà quan veié que aquell rostre li era molt conegut. Era el seu. Ell era el seu pitjor enemic.