jueves, 27 de noviembre de 2008

CARTA D’ALEJANDRA PIZARNIK A JULIO CORTÁZAR


Des dels meus poemes, any 1973 d’un dia qualsevol

T’escric des del no res. No em va arribar la teva carta. Potser si l’hagués llegida abans d’aquell ingrés d’hospital. Però aquestes coses mai se saben. La gent com jo pot arribar a donar importància preuada –la que té- a lletres com les teves, cony! Ara, ja no sento res, ni el principi del plaer ni res en absolut i per descomptat trobo a faltar el dolor que em produïa el meu enamorament de la mort en vida.
L’eslip que et menjaries a mossegades ferotges seria blanc i el color de la sang en seria absent. Sento nostàlgia de les paraules, especialment llegides en veu alta, tal com ha de ser la poesia. La mandíbula, sento a faltar el moviment de la mandíbula del poeta.
També penso en els autobusos, com seus i et porten d’un lloc a l’altre, que per mi era d’una mort a una altra, d’un instant que es pot perdre inútilment a un altre. I tu ho saps. I vosaltres ho sabeu. El que no saps, i és per això que t’escric aquesta carta és que encara t’estimo, en cada mot i en cada paraula, per bé que a mi, ja no me’n quedin.
Agraïda d’haver-te conegut,
Alejandra

2 comentarios:

el pasado que me espera dijo...

Ets una medium, Txell, l´esperit de la Pizarnik ha entrat adins teu i has estat capaç d´escriure el que ella t´ha anat dictant. M´ha encantat, t´ho dic en serio. Enhorabona...

Vlaad dijo...

lamentablemente, los unicos idiomas que domino a la perfección son el español y el inglés. Algunas palabras de alemán, incluso, y me veré obligado a aprender el valenciano dentro de poco.

Supongo que en otra oportunidad podré leer y entender esta carta,que sin duda debe ser magnífica.