UNO DE ENERO

El sol aleja el frío polar de los sueters que guillotinan; los besos con lengua del trovador se desvanecen con una decisión aplastante.

Llegarán de nuevos.

SOMOS ALMA

Os recomiendo leer este poema en prosa escuchando

http://es.youtube.com/watch?v=frtAvVQHNCU

Hay árboles que andan y fotografías en blanco y negro. Hay gente que nos hace daño porque ni están bien ni nos conocen lo suficiente. Es entonces cuando te sueño abrazándome y me despierto sonriendo.

CEJAS

Con el sol del calor, ir recogiendo las hojas secas -cada día caen-, beberse el agua fresca con deseo ardiente. De vez en cuando, ir a hablarle a la perra al oído, arrancar las malas yerbas, que incluso florecen para disimular su poder de extinción. Dejar que la belleza arraigue y se contagie mientras esperas la mirada que durante todo el día te acompañará, llenándote al mismo tiempo de ansiedad y paz.

Os recomiendo el vídeo del grupo de mi hijo "Dark Side" con su versión de "Zombie"

http://www.youtube.com/watch?v=OG3uS48Wp7U

LA BONDAD IRRADIA BONDAD

Con amor, respeto, humildad y educación se camina con paso firme por las láminas de caminos deshilachados de las relaciones interpersonales, por el macadán de las carreteras que cruzan lo que antes habían sido pueblos rurales.

EMERGER

Podemos ordenar todos los rinconcitos del cerebro i conseguir archivar los sentimientos y los conocimientos en pulcros directorios.
Inaplicable al corazón. En cualquier momento se puede abrir un pequeño cajón y llenarnos de un recuerdo de emociones inesperadas

NO-HAIKAI

-Nadie puede hacer que la magia exista -dijo el monstruo escéptico.
Al día siguiente llovía leche y el monstruo dejó de ser un ente.

MARTES

El poeta avanza hacia el castillo para poder huir volando en un cuchillo. Quizás el trovador de palabras cruza por laderas pensativas y ha perdido las rimas.
La poesía, sin embargo, se lo mira todo impasible.

TÚ QUE… TÚ, ¿QUÉ?

Tú que no entiendes porqué este año no se van las moscas
Tú que te quejas del frío
Tú que lanzas tu abrigo a un contenedor
Tú que nunca cantas tra-la-la…
Tú que eres reacio a actuar si no está todo planeado
Tú que crees que eres el único poeta del siglo
Tú que ya no puedes ser dueño de todo
Tú que te lamentas con palabras engañosas
¿Has visto al niño que cantaba
Sentado en una lágrima?

PERDIDO ENTRE MARES DESIERTOS

Aquí, perdido entre mares desiertos de placeres tangibles. Aquí, se va con una amiga a buscar la fuente de agua caliente. Durante unos instantes, el frío les recuerda que están vivas y que el frío es sano. Por ello la carne se pone en la nevera. Aquí, rien: el frío se convierte en un leve canto de campanadas de pueblo.

Tierras en erosión
Llega el momento, no se lo esperan. La tierra tiembla, se sacude de forma sobrehumana.Pueblos enteros conocen las consecuencias de sus lloros, lloran por ella.Juntos reconstruyen la tierra erosionada que queda en pie, saben que ha cambiado, no es la misma tierra.

AQUÍ PERDUT ENTRE MARS DESERTS

Aquí
perdut entre mars
deserts de plaers tangibles.

Tanmateix,
se’n va amb una amiga
a cercar la font
de l’aigua calenta.
Per uns instants,
el fred els recorda
que són vives
i que és sa.
Per això la carn
es posa a la nevera.
Riuen
i el fred es converteix
en un lleu cantar
de campanades de poble

Siempre moverse para no ofrecer un buen blanco

Estaba tan agotada que el frío la hacía andar, soñando en unas sábanas de colores.

MICRORELAT D'ESPERA

El microrelat següent espera o desespera?

Cuando ya no me quedaba nada de tiempo, lo saqué del reloj del bolsillo y me llegué hasta el teatro

CARTA D’ALEJANDRA PIZARNIK A JULIO CORTÁZAR


Des dels meus poemes, any 1973 d’un dia qualsevol

T’escric des del no res. No em va arribar la teva carta. Potser si l’hagués llegida abans d’aquell ingrés d’hospital. Però aquestes coses mai se saben. La gent com jo pot arribar a donar importància preuada –la que té- a lletres com les teves, cony! Ara, ja no sento res, ni el principi del plaer ni res en absolut i per descomptat trobo a faltar el dolor que em produïa el meu enamorament de la mort en vida.
L’eslip que et menjaries a mossegades ferotges seria blanc i el color de la sang en seria absent. Sento nostàlgia de les paraules, especialment llegides en veu alta, tal com ha de ser la poesia. La mandíbula, sento a faltar el moviment de la mandíbula del poeta.
També penso en els autobusos, com seus i et porten d’un lloc a l’altre, que per mi era d’una mort a una altra, d’un instant que es pot perdre inútilment a un altre. I tu ho saps. I vosaltres ho sabeu. El que no saps, i és per això que t’escric aquesta carta és que encara t’estimo, en cada mot i en cada paraula, per bé que a mi, ja no me’n quedin.

Agraïda d’haver-te conegut,
Alejandra

Us preguntareu perquè de sobte aquí aquesta carta i és perquè la reprodueixo i la resposta és en català i la clau per entendre-la és recordar que Alejandra Pizzarnik es va suïcidar l'any 1972

CARTA DE JULIO CORTÁZAR A ALEJANDRA PIZARNIK
París, 9 de septiembre de 1971Mi querida, tu carta de julio me llega en septiembre, espero que entre tanto estás ya de regreso en tu casa. Hemos compartido hospitales, aunque por motivos diferentes; la mía es harto banal, un accidente de auto que estuvo a punto de. Pero vos, vos, ¿te das realmente cuenta de todo lo que me escribís? Sí, desde luego te das cuenta, y sin embargo no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte. Quiero otra carta tuya, pronto, una carta tuya. Eso otro es también vos, lo sé, pero no es todo y además no es lo mejor de vos. Salir por esa puerta es falso en tu caso, lo siento como si se tratara de mí mismo. El poder poético es tuyo, lo sabés, lo sabemos todos los que te leemos; y ya no vivimos los tiempos en que ese poder era el antagonista frente a la vida, y ésta el verdugo del poeta. Los verdugos, hoy, matan otra cosa que poetas, ya no queda ni siquiera ese privilegio imperial, queridísima. Yo te reclamo, no humildad, no obsecuencia, sino enlace con esto que nos envuelve a todos, llámale la luz o César Vallejo o el cine japonés: un pulso sobre la tierra, alegre o triste, pero no un silencio de renuncia voluntaria. Sólo te acepto viva, sólo te quiero Alejandra. Escribíme, coño, y perdoná el tono, pero con qué ganas te bajaría el slip (¿rosa o verde?) para darte una paliza de esas que dicen te quiero a cada chicotazo.
Julio

PSICOSIS

Era un hospital com els altres, o si més no, això pensava el senyor B. Els llençols inconfundibles dels hospitals, per a tots aquells que hi hagin estat: blancs, amb el nom posat al coixí i a la baixera i al llençol del damunt, indistingibles. Molt planxats i blancs, blancs com només són els llençols d’hospital. Però tenen, entre moltes altres, una característica –anava pensant el senyor B.- indiscutible. És que no tenia amb qui parlar-ne? De sobte, el senyor B. –inútilment- va mirar de tallar aquest camí del seu monòleg interior per pesat i poc interessant, massa lògic i sostenible. La característica comuna –va continuar- dels llençols de tots els hospitals de ciutats i pobles (pocs) és que no fan olor de res.
Com a tots els hospitals, el senyor B. i la resta de malalts havien d’anar a dormir a les deu en punt. Era així i no se’n lliurava ningú. Ell no n’era cap excepció. O sí? Perquè quan arribava aquella hora, el senyor B. començava a patir, li tremolava el cor i sabia que, com cada nit no se’n lliuraria. L’esperava. El visitant nocturn era darrera la porta, esperant que s’apaguessin els llums. Li vetllava el son amb un ganivet lluent a la mà. Volia matar-lo. Ho repetia cada nit i mai no podia veure-li la cara. Això feia que cada dia es despertés més cansat i deprimit. No sabia si tenia pànic, depressió o fòbia. Però ni que fos l’últim que fes en la vida havia d’esbrinar qui era qui volia prendre-li la vida cada nit. El senyor B. no tenia enemics. És més: no n’havia tingut mai. Una nit, es va posar la pastilla que puntualment i diària li donaven sota la llengua i la va amagar entre els blancs llençols. Va esperar llargues hores. Els ulls li pesaven i només veia una llum que entrava per l’escletxa de la finestra. Amb aquesta claror en tenia prou. De sobte, una resplendor l’encegà. El cor li bategava cada cop amb més embranzida. Es va girar un instant i distingí una silueta fosca que l’observava. A la mà, hi portava un objecte lluent: un ganivet.
Per fi, podria veure l’intrús cara a cara. Es desplomà quan veié que aquell rostre li era molt conegut. Era el seu. Ell era el seu pitjor enemic.

SORTIR

Un portal de carrer
de poble antic. Les
escales van cap avall.
El macadam inútil
baixa cap a d’altres cases de pedra
amb les portes ben tancades
i barrades.
L’ombra del poeta
surt cap a la llum,
caminant en direcció
contrària.

Lluny de Baudelaire,
Rimbaud i els poetes
Maleïts, l’ombra del poeta
i els seus versos
surten per un mirall transparent
de la fotografia
i es converteixen en paraules.

Colors


Foscúria. Només s’obren les finestres,
quan plou.
Els llençols polidament planxats
I blancs. Sempre blancs.

Mai no hi vol color, l’oblit:
s’oblida millor en blanc i negre.

Mapa descriptiu del país de l’oblit

A uns 25 Km de la sortida “As de Cors” gires a mà esquerra i segueixes el camí o carretera que creua pel mig dels prats.
Se sent fressa i un home amb un rellotge de butxaca ens somriu. És ple d’arrugues profundes marcades el sol i us explica que pasta l’ase putrefate, prop del castell Dalí, tornen a girar a l’esquerra fins la Riera de Parles.
No vols recordar el color dels seus ulls?
Continua amunt,
Amunt fins a l’hortet
Dels tres rosers
de color vermell Lincoln.

LA SALVACIÓ

Mentre seia en una de les terrasses de la plaça San Marc, mirava el catàleg dels Uffici que havia adquirit el dia abans a Florència. Li agradava Tintoretto, i comprovava el seu estil venecià, ja que aquest pintor hi havia nascut i mort, a Venècia. També hi havia d’altres que hi moriren, com ara Tiziano, que va néixer a Pieve de Cadore ,un poblet situat en els Alps italians. El senyor D se sorprenia, o més ben dit, li molestava que l’autoretrat de Tiziano es trobés en els Staatliche Museen de Berlín. Mentre pensava això, anava mirant el seu rellotge de butxaca. No, la senyoreta Z. encara no havia arribat.
El senyor D. es va demanar un altre cafè i continuà fullejant el gruixut catàleg: quan ja es va cansar de veure pintures del segle XV, va tornar a consultar l’hora. On era la senyoreta Z? Què li havia pogut passar?
Els nervis se’l menjaven viu i es va decidir per anar a fer un tomb. Se sentia com un condemnat passant pel pont dels sospirs. Havia d’escapar d’aquella situació. Com ho havia aconseguit Casanova.
S’endinsà pels carrerons sense rumb fix i després va agafar un vaporetto. S’embadalí mirant els palaus que quedaven a banda i banda del canal: el palau Persico, el Tiepolo, el Grimani, el Garsoni i un innombrable astorament l’embaladia. Se’n va anar a visitar el palau Grassi, que havia estat un lloc d’importants exposicions i ara es trobava convertit en un museu d’art contemporani perquè l’havia adquirit François Pinault. Després continuà perdent-se pels carrerons de Venècia, mentre rebutjava les ofertes dels gondolers i pensava si es toparia amb la senyoreta Z. Per sobreviure a aquesta mortificació, va determinar d’anar al museu Guggenheim sense gaire entusiasme. Un cop dins, es va demanar un te i començà el recorregut. Va trobar quadres de Picasso, de Juan Gris, de Marcel Duchamp, de Giacomo Balla i de Kandinsky. Cada cop estava més entusiasmat perquè abans de comprovar qui era l’autor reconeixia els quadres. En alguns quadres s’hi quedava estona i estona, com els de Mondrian, sense acabar de trobar-los el significat. Però a l’explosició de colors de Kandinsky no el buscava, tan sols l’atrapava l’esclat de colors i formes. L’estat d’ànim li pujà quan trobà el seu pintor metafísic predilecte: Giorgio De Chirico. Li encisaven els poetes i els pintors surrealistes. Es quedà un temps inmesurable davant de La nostàlgia del poeta. També davant de la Pluja de Chagall. Continuà amb Paul Klee, Picabia, Dalí, Delvaux, Brauner, Man Ray....i va al.lucinar en veure els quadres de la primera època de Max Ernst. Només coneixia els de les èpoques posteriors on dominava el color vermell i l’agressivitat. Aquests, en canvi, eren figuratius, antropomòrfics i d’una bellesa fora del comú. Fins i tot s’hi veien dones nues –això sí, cobertes de vermell-. Els orígens del simbolisme del segle XIX hi eren palesos. També hi havia quadres de Miró d’èpoques primerenques, que li semblaven molt més treballats que els darrers –tots gairebé iguals de comercials-. I per acabar, va seure més d’una hora davant del famós L’Empire des Lumiérs de René Magritte. No sabia que era en aquest museu i el senyor D. en tenia una reproducció a casa seva.
Era tan feliç que va descobrir que, després de tot, havia estat bé que la senyoreta Z. no hagués vingut a la cita.

Aquells petits éssers

Sovint patia de vertigen. No calia que estigués a dalt de tot de la Sagrada Familia o de la Giralda. Asseguda a la terrasseta dels rosers de la seva casa, Ginebra era atacada pel vertigen i li agafava un neguit indescriptiblement estrany en pensar en la immensitat de l’univers, tant a nivell del microcosmos com del macrocosmos i aquests petits éssers que resistieixen l’obscuritat que els acompanya llargues temporades abans de tornar cap a la llum.
Ginebra patia sovint de vertigen en pensar que cada mitocòndria de cadascuna de les cèl.lules que configuraven el seu cos era un món sencer, com tot el nostre malmès planeta, i l’energia que aconseguia que la cèl.lula pogués respirar provenia de tot l’amor que es donava, sempre que aquest fos superior a l’energia despesa pels conflictes i les guerres.
Sovint patia de vertigen quan, asseguda a la terrasseta dels rosers, Ginebra sentia que probablement el nostre món era en realitat una cèl.lula
–en inacabable meiosi- de les moltes que configuraven un ésser que existia en un altre món. Per tant, s’adonava que s’havia d’aconseguir més amor que guerres per tenir prou energia perquè aquella cèl.lula en concret pogués viure, existir.
Ginebra patia de vertigen quan, en pensar en aquestes idees que us acabo de narrar, s’adonava que travessava un temps amb poc amor per donar perquè amb prou feines n’hi quedava per a ella. S’oblidava que en l’amor, quan més en dónes, més en tens.

Error de càlcul

Va començar a buscar-la arreu. El senyor C. no la trobava enlloc. Primer va mirar a través dels miralls de la seva pròpia casa, després sortí al món exterior. En el parc del davant de casa hi va veure un senyor assegut en un banc. Tenia la peculiaritat que no se li veia la cara. Anava amb barret i l’americana cordada davant del que el senyor C. cregué que era el seu rostre. Decidit, s’hi apropà. En veure que no li contestava, li anà descordant tots els botons i se sorprengué quan descobrí la gàbia plena d’ocells que substituïa el cos. No, allà, no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Per això, havia de seguir buscant-la.
S’arribà fins la carretera i hi descobrí un cavall al damunt d’un cotxe antic de color verd conduït per un xofer. Decidit, es posà a regirar les butxaques del genet, mirà per dins de les botes de muntar, s’esmunyí a dins del cotxe antic de color verd i regirà els seients, el xofer, l’aristòcrata que seia al darrere i tot l’entapissat, però no hi era. No, allà no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Havia de seguir, doncs, buscant-la.
El senyor C. es va arribar al llac de les fades ignorants i els ho preguntà. Potser elles sabrien on es trobava la seva extraviada voluntat. Aquestes li confirmaren que ignoraven on havia anat a raure. Fent servir la seva facultat imaginativa, el senyor C. va descobrir al cel una poma immensa al damunt de la qual hi havia una tauleta parada i s’hi arribà vejam si la trobava a sota les estovalles. Tampoc no hi era. Seguí mirant el cel i hi descobrí un paraigües negre. Al damunt hi havia un got d’aigua. Se’l begué a veure si tastava la seva voluntat, però fou inútil.
Més neguitós, la va cercar entre multitud de pètals de rosa, troncs d’arbres centenaris, núvols de nit de lluna plena, pluja de nit de lluna nova, cabelleres de dones despullades, illes plenes de tresors, llàgrimes dolces i salades, somriures que desapareixien, desapareguts somriures, trobadors perduts, versos trobats, bíblies abandonades, novel.les inacabades... però enlloc la trobava, la voluntat. On l’havia perduda? Havia de seguir buscant-la? No, ja no.
No l’havia perduda. El senyor C. s’adonà que si hagués perdut la voluntat no podria haver estat buscant-la a tants llocs diferents. Alleugit, se’n tornà a casa. Tot havia estat un error de càlcul.

Vint-i-u de juny

Cap paisatge urbà sabia que precisament eres tu la fugitiva d’aquells temps
errants. Corries d’un carrer a l’altre i de botiga en botiga cercant quelcom que t’asserenés. Tan sols quan pensaves que la recerca era inútil, t’apaivagaves amb una elegància indescriptible. Tantost mig recuperada i amb infantívola rialla, vas marxar, enfilant camins plens de floretes liles i grogues, cap el poble amb roquetes i cales acollidores plenes de musclus diminuts aquell dia que el silenci es despenjà.

Quinze anys

Els texans i a la boca cigarreta
Mirades que deien més que les mirades
Una relació pura, neta,
Absent de pressions i batzegades.

De la mà, passejos per les contrades
Una lleu trobada dels cossos feta
La carn ennuvolada per les fades
I la mort que ens acompanya, distreta.

Un present ple de fe, lluita i amor
La veu acoixinada i tan tendre
És més preuada que del món tot l’or

Era com si hom no els ho pogués prendre
Acabaria essent només record
I després va ser la sang i la cendra.

ESSENCIALITZACIÓ

El mar etern, decorat d'atzavares
sap que mai no ens banyem
en les mateixes onades
mai no diem que sí
bé que insisteixen les mirades.

(de Pètals de gel de marcvallsmeritxellsales)

MICROCURRICULUM POÈTIC

"La poesia ens permet veure la lluminositat a les escombraries i mantenir vius els morts(...)L'electricitat sempre hi era. Només calia trobar-la"(...)"El meu millor poema? S'està fent ara ja fa setze anys i es diu Merlin"-va dir en una ocasió Sales, barcelonina i poeta.

M.Sales escriu des dels tretze o catorze anys i participà en els Jocs florals de Sant Jordi de les escoles Princess Margaret i Thau. A començaments de la dècada dels vuitanta recità dins una aula de finestres abaixades i espelmes enceses, amb ulleres de sol, a la U.A.B. en una mena de recitals punkromàntics i reals organitzats pels estudiants de psicologia d'aleshores.Durant la dècada dels vuitanta recita amb els "O així" (Carmona, Lizano, Pope, Casasses i Castillo entre altres)per bars, presons, pels carrers...Participa en el llibret del "III Premi de poesia Joan Barceló" amb el poema "Desig".

El setembre de 1889 es trasllada definitivament a Berlín, on la caiguda del mur escatxiga força dels poemes.

A la dècada dels noranta, ja instal.lada a casa, publica al Bosc de Birnam "Els arbres caminen"(1999) i "Pètals de gel"(2003) amb il.lustracions de Marc Valls. Actualment treballa amb Llegeix a galet (2008) i poemes en prosa.

En pensar en blogs, he recordat aquest i he decidit continuar-lo amb poemes meus

Es tornarà a l'institut i començaran els comentaris al blog? o encara roman a obscures el "blog" sencer? Vull dir ara, actualment. Virtualment

Exercici mètrica i versificació

Ara llegirem i examinarem un poema de J.V.Foix. Mirarem les rimes, comptarem els versos, si és masculina o femenina, assonant i consonant, etc. Aquí va:

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Véncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

A l'estiu: per als alumnes

Ei!! Nois i noies. Com anem?? Fa dies que no us deia res i avui us vull saludar i preguntar-vos -retòricament, és clar- com anem amb el mes d'agost i la calor. M'agradaria saber què feu, on sou i totes aquestes coses. També - i això ja és difícil- si esteu llegint algun llibre, si és en català i si us agrada. Ja m'ho explicareu quan estiguem a classe en el nostre estimat institut .
fins aviat,doncs. La vostra professora, que malgrat la calor que fa, pensa en vosaltres i en les nostres futures classes. Quan llegim això junts, ja no seran futures.
Estarem realment a classe. Visca la poesia!!

UNA DE VOSALTRES

Ara que tot just us acabava de deixar, resulta que arribo a casa i... PUM! em trobo amb la fotografia que em fa somriure d'una noia que conec. Com que és de la vostra edat i per tal de practicar com posar fotos als blogs la portem a vosaltres i el primer exercici del curs serà buscar cinc adjectius que es puguin aplicar amb aquesta noia.

Funcionarà l'experiment literari?

Benvolguts i benvolgudes alumnes, us preguntareu com pot ser que aquest dijous l'estigui emprant per a una futura classe en aquest estimat institut nostre. Avui fa molta calor; és d'aquells dies que hom s'inscriuria a fer cursos intensius del que fos per tal de gaudir d'unes hores de calor aparentment suportable. Suposo que l'estiu és per a la majoria de vosaltres genial: que gaudiu de l'aigua del mar, del riu o del llac i que, a més, teniu força temps per als amics. Pocs de vosaltres estareu llegint tranquil.lament, però ben segur que estareu relaxats. També es pot sentir una mena de recança d'algunes d'aquelles classes on s'acaba rient per qualsevol bestiesa.

Va, no dissimuleu, si les classes de català us agraden amb autèntica passió, la dels tocats per la poesia, encara més. Ja miraré d'anar introduint-hi poemes, i per què no, fins algun de meu. Fins ara mateixet.

Nou blog

Avui tres de juliol del 2008 inicio bloc nou. Hi aniré posant coses, a poc a poc, perquè s'ompli de poesia, música i us el pugui mostrar quan siguem a l'institut i ens adjudiquin l'aula d'informàtica, la qual cosa sé que és motiu d'alegria i respecte amb els materials i amb totes les persones que som ara aquí.